Avui, 19 de març, fa just trenta-tres anys del samadhi de Joan Mascaró i Fornés. Aquell dia, a Comberton, un llogaret de Cambridge, el primer mallorquí nascut per contemplar-lo, va viure l'instant en què cos i ànima prenen camins divergents. Fins llavors i —pens— de llavors ençà, ningú més, que jo conegui, no ha gaudit d'aquesta joia, un present que, per ventura, només aconsegueixen aquells qui han seguit el Gītā i l’han convertit en la seva guia. En els seus bellíssims «Records», apareguts al seu llibre pòstum La Creació de la Fe, Mascaró reflexiona sobre la seva infantesa, viscuda al «lloc més bell de la terra». Es reconeix privilegiat per la sort de tot el que l'ha envoltat, però, al mateix temps, es queixa amb tristor de no haver trobat encara un motiu de vida. Nogensmenys, sortosament, no es torbarà a arribar-li. En un no res, un condeixeble li passa una traducció castellana del Bhagavad Gītā. Malgrat els defectes del text —possiblement conceptuals—, en comprèn ben bé l’esperit. Llavors, tot canvià.
Com no podia ser d’una altra manera, l’estel del Gītā feu que la seva vida fos un avatar constant, i l’ocupà devers una cinquantena d’anys: els que van des de la joventut, viscuda a Mallorca els anys previs a la Gran Guerra, fins a la maduresa, que arriba —amb la seva pròpia contribució— als esperançats anys seixanta. Al llarg d’aquest mig segle, Mascaró ha d’esquivar un munt de guerres: dues de mundials, la d’Àfrica —on el karma li estalvia una immolació absurda— i l’altra, la d’Espanya, que ell rebutja i concep d’«incivil». No esdevé pas gratuït, el seu lliurament a l’himne que brolla d’una batalla —Kurukshetra—, durant la guerra dels Bharattas, que és el Bhagavad Gītā (‘Poema del Senyor’). A la Introducció al cant XI —«La visió de la forma de l’univers»— en la traducció directa al català, Mascaró ho deixa ben clar:
«[...] la major part dels set-cents versicles del poema, distribuïts en divuit cants, tants com dies durà la batalla, és un diàleg entre Arjuna i el seu mestre i amic Krishna. Arjuna no vol lluitar: sent la tristesa de la “nit obscura de l’ànima”. Però el mestre li mostra la necessitat de la lluita, ensenyant-li el camí gloriós de la victòria, i li va explicant els misteris de l’ànima i de l’univers».
Hom no albira, d’entrada, cap camí gloriós de la victòria en allò que l’historiador britànic John Erik Hobsbawm ha definit com «la guerra dels trenta-un anys», car comporta el període comprès entre el començament de la contesa del 14 i l’armistici del Tercer Reich. Mascaró ho afronta amb l’estudi i formació a Mallorca i Anglaterra, el mestratge a Sri Lanka i Barcelona, i la seva tasca traductora i creadora de bell nou a la Gran Bretanya. Moltes mudances, potser, per qui cerca amb delit descobrir «els misteris de l’ànima i l’univers». El savi, místic i, alhora, pagès i compatriota, emperò, ja fa temps que perfila la seva drecera de joia. Allà on va se’n porta el Gītā. Ha esdevingut ja —sosté Òscar Pujol— «el seu Gītā». Des de mitjan 1935, quan surt a Mallorca i Barcelona —com abans apuntàvem— la traducció catalana del cant XI , fins al 1973, en publicar-se a Penguin Classics la traducció anglesa del Dhammapada, Mascaró recopila, ensenya i traspua a l’anglès els principis de l’espiritualitat índia. D’entrada, com habitua a succeir a l’acadèmia, suscita comentaris de tota mena. Aviat, però, el 12 de desembre del 1938, des d’Uttarayan —el seu asram de Santiniketan—, Rabindranath Tagore li escriu i tanca les controvèrsies. Empro les paraules d’Elisabeth Abeyà, traductora del traductor:
«Estimat professor,
Sovint he llegit dels versions dels Upanishads traduïdes a l’anglès per erudits que són filòlegs, però que no tenen l’encant de la captació immediata de la realitat expressada als textos originals. D’altra banda, al nostre país han aparegut en aquesta època tan sofisticada intèrprets que amb la seva erudita insensibilitat no han tingut escrúpols de forçar les paraules dels nostres amics poetes profetes per conformar-les als models metafísics de la nostra pròpia lògica. Han desproveït les paraules vives de la seva veu, les visions lluminoses de la seva llum. Les ments dels nostres rishis eren senzilles, com les dels infants en la sublimitat de la seva saviesa, però als qui engabiaren els seus pensaments i en retallaren les naturals contradiccions que testimonien el seu valor vivent, s’envelliren: enduriren la seva delicadesa del seu estil espiritual per convertir-les en callositats tradicionals.
»I aquestes són les raons per les quals us estic agraït per la vostra traducció que per fortuna no és estrictament literal i per tant més pròxima a la veritat, i que és feta amb un esperit just i amb un llenguatge sensible que ha captat d’aquestes sublims paraules la veu interior que va més enllà dels límits de les paraules».
Silenci. Les Llànties de foc que el seu amic Francesc de Borja Moll va treure a la llum en l’anglès original (1958) recullen versicles dels texts sagrats (els Vedes, la Bíblia, el Corà, el Dhammapada, la Bhagavad Gītā, el Tao Te Ching) i el sentir de diverses veus, de pensadors, poetes, profetes, ioguis, sants i ments de totes les creences. Tot permet arribar on l’anima i l’univers es fan tot un. Com el color blanc a l’infinit, o l’horitzó, on tot es dilueix. William Radice, deixeble i poeta (per aquest ordre) agraeix a sa mare, Betty —vinculada al grup editorial de més difusió de llengua anglesa— que hagi fet possible que aquells himàlaies de l’ànima penetrin en l’ideari personal de gairebé tothom del nostre entorn geogràfic i econòmic. És la transmissió dels valors, del pensament, del sentiment, de la poesia índia, dels referents espirituals hindús, el que aconsegueix trametre Joan Mascaró i que es reflecteix en travessar el llindar d’aquesta esfera aliena que cap manifestació colonial o imperial no ha aconseguir absorbir. D’això, com del samadhi, només en frueixen els grans mestres.
Jaya Gurudeva (‘Llarga vida al mestre’) esbossa l’eminent sanscritista Òscar Pujol, que és qui millor ha recollit el relleu mascaronià en el seguiment del Gītā.
El cap cot i els braços estesos cap als peus del guru. Amb aquests mots sànscrits, George Harrison tanca la seva missiva a qui l’ha ajudat a entendre el camí envers el nirvana i, sota la inspiració del Tao Te King, escriu, per a ell, «The inner light»:
Arrive without travelling / See without looking / Do all without doing
(arribar sense viatjar / veure sense mirar / fer sense fer)
La literatura, l’harmonia, la poesia, la bellesa... Heus aquí la musicalitat que fa veure que es transcorre pel bon camí. Oscar Wilde ho sintetitza en un aforisme ben celebrat: «Aquil·les és més actual que Wellington». De bell nou, les solucions als dilemes, a les paradoxes, a les guerres. El Gītā com a referent; als versicles 31 i 32 del cant segon, Lord Krishna diu:
«Pensa també en el teu deure i no dubtis. No hi ha glòria més gran per un guerrer que lluitar en una guerra justa».
«Hi ha una guerra que obre les portes del cel, Arjuna! Feliços els guerrers el destí dels quals és lluitar en aquesta guerra».
Tot i amb això, Mascaró sembla identificar-se més amb el que expressa una de les respostes que, al darrer cant, el 18 (versicles 1 i 20), Krishna dona a la pregunta d’Arjuna:
«Parla’m, Krishna, de l’essència de la renunciació i de l’essència de l’abandó».
«Quan hom veu l’Eternitat en les coses que passen, i l’Infinit en les coses finites, té un coneixement pur».
A les seves dues darreres dècades, els setanta i els vuitanta, l’avatar es relaxa. Mascaró n’és conscient. Sap que la seva curolla d’il·luminar-nos amb els càntics sànscrits i pali ha tocat mare. Tot i que les llànties preserven caliu, comença l’hora d’emetre les seves màximes nodrides del misticisme llargament paït. The Retreat, el cottage on habita, és efectivament un refugi de pau. Allà rep, conversa, hipnotitza... William Radice descriu el seu asram/ el vihara/ la seva «capella», i el/la fa viure:
«Ca teva és encara un lloc veritablement tranquil. Les antigues parets gruixades l’aïllen del brogit de les carreteres; però la casa i l’estudi eren un refugi en alguna cosa més que en un sentit físic. Per aprofundir en els textos que estudiaves i traduïes, per desenvolupar els teus pensaments i reflexions més interiors, per establir una xarxa d’amistat amb els grans poetes i pensadors del passat, construïres un refugi dins tu mateix. Era la teva calma interior la que jo escoltava al teu estudi; i la que encara se pot sentir, encara que hagis partit físicament».
Anys després, en morir Kathleen May Mascaró, ell mateix es reafirma:
«Que ho era d’evocadora la descripció de l’estudi d’en Joan per a tots aquells que recordam la casa, la manera en què es mesclaven perfectament l’aura d’en Joan i les arts de mestressa de na Kathleen, on una pella cuinada per ella o una botella de Rioja oberta per ell semblaven el soma dels déus i les xemeneies que ella encenia en cada habitació pareixien com un sagrat homagni!».
Efectivament. Qui tinguérem la fortuna d’entrar-hi no podrem oblidar mai l’alè de pau, meditació, potser de nirvana. El lloc adient per emplenar seixanta-set quaderns amb reflexions, pensaments i cites, aforismes concisos, perfectes, que, entre la dona i el deixeble, s’encarreguen de donar forma per transmetre’ls com a llegat, com a testament. Així, The Creation of Faith esdevé la segona cara, alhora íntima, del que havien estat les primerenques llànties de foc.
& & & & &
«[...] i jo l’estimava perquè era bona persona i parlava dolç». Escriu Jordi Griera, fill del seu l’amic coral Rafel. No som gaires els illencs vius que tinguérem el privilegi de veure i sentir Joan, i encara menys després del traspàs de tres persones que més han contribuït de tot cor a fer conèixer la seva persona i el seu llegat. Són el seu biògraf Joan Maimó i Vadell, autor del volum Joan Mascaró i Fornés. El múltiples espais de la saviesa (UIB, Palma, 1990), l’investigador Gregori Mir i Mayol, recopilador de Correspondència de Joan Mascaró, 1930-1986 (2 volums, Editorial Moll, Mallorca, 1986) i editor de diversos texts i pròlegs de Mascaró, sota el títol de Diàlegs amb l’Índia (Proa, Barcelona, 2001) i (el pare) Joan Francesc March i Ques, amb qui mantingué una entranyable i exquisida correspondència, publicada com a Cartes d’un mestre a un amic (El Tall, Palma, 1993). Amb la por de deixar algun nom sense esmentar, els qui restam aquí —Caterina Vaquer, Antònia Quetglas, Joan Alós, Elisabet Abeyà, Xavier Margais, Francesc Moll i qui signa aquest escrit—, com també a Catalunya, Jordi Griera, tenim l’immens goig de mantenir encesa la torxa i, sempre amb la joia que representa, fer presents els seus valors, el seu missatge, la seva fe. Venturosament, la nova generació de «mascaronians» (com ara Antoni Mas, Francesc Vicens, Sebastià Alzamora, Andreu Sansó, Margalida Munar, Joan Mut, Margalida Calafat, Sílvia Ventanyol i segurament un bon etcètera) garanteix sobradament des de les diverses perspectives d’estudi que el seu mestratge romandrà viu els temps vinents. Una bona manera de fer-ho palès és la iniciativa de l’equip de digitalització de la biblioteca Joan Mascaró i Fornés, lliurada per Joan Maimó i Caterina Vaquer i Gregori Mir a la Universitat de les Illes Balears, que, sota la direcció de Miquel Pastor i Eduardo del Valle, comença el procés per posar a l’abast les eines per conèixer millor l’obra i la persona del nostre compatriota. En aquest sentit, la UIB prossegueix amb fermesa les manifestacions de reconeixement de la persona de Joan Mascaró, a qui, a proposta del Departament de Llengua i Literatura Catalana, en Junta de Govern de l’11 de juny de 1983, va atorgar la màxima distinció, en nomenar-lo doctor honoris causa. Fou el tercer mallorquí que va rebre aquesta distinció, després de Guillem Colom i Francesc de Borja Moll. La malaltia i defunció el dia de Sant Josep de 1987 n’impediren la investidura, que tingué lloc el dia 5 de setembre de 1997 a l’església parroquial de Santa Margalida. No debades, aquell any era alhora el del centenari del seu naixement i es complien els primers deu anys del seu òbit. Amb la iniciativa del Dr. Antoni Mas i Fornés, ell mateix i qui escriu aquestes línies coordinaren el volum Joan Mascaró i Fornés (1897-1987), la presentació del qual a la sala d’actes de la Banca March concloïa diverses activitats —com ara la investidura del filòsof català Raimon Panikkar— dedicat a la seva persona. Aquella institució financera, la UIB, el Consell Insular de Mallorca i l’Ajuntament de Santa Margalida contribuïren conjuntament al seu èxit.
Per cloure, i ja en l’espai més íntim, he de dir que la meva vida personal i professional s’ha vist clarament impactada per la trobada amb Joan Mascaró. Anava jo darrere una feina a les universitats britàniques quan el vaig anar a veure per primera vegada a Comberton. Fou al començament de l’any 1978. Durant dos anys i mig, mentre exercí com a lector d’espanyol i català a la Universitat de Leeds, vaig gaudir de l’avinentesa de fer-li mitja dotzena de visites. Ens veiérem també a Palma, durant la seva darrera estada a l’illa, per Pasqua de 1979. Amb ell present, vaig començar la carrera docent, primer a Leeds i després, a partir de 1986, a la UIB. Aquests quaranta anys vinculats a la vida acadèmica poc he fet amb tant de gust com tractar d’assimilar les claus del seu mestratge —mirar als ulls, parlar suau i amb entusiasme, somriure, il·lusionar...— i, amb l’amor que lliurava el seu esperit, provar d’inculcar-lo a les tasques docents que he tingut la sort de fer. Per fortuna meva, des de fa gairebé vint anys, el seu retrat, fet pel seu bon amic Joan Maimó, vetlla el meu racó de feines a l’edifici Gaspar Melchor de Jovellanos del campus de la UIB. El seu record i reconeixement han estat constants, com també el plaer de participar activament amb l’antic alumne i ara col·lega Antoni Mas en les diverses conferències arreu de Mallorca i, especialment, en els actes d’homenatge que li vàrem retre els anys 1997 i 2017. És, en conseqüència, tot un gust cloure el meu pas per la UIB signant aquestes ratlles, que, a través de les noves tecnologies, han de permetre conèixer més bé i estimar més aquell pagès de Santa Margalida que tant va treballar per posar llum i pau en el món.
Gonçal Artur López Nadal
Son Comparet, Son Servera, 19 de març de 2020